Segon Eportafoli

Tercera entrada del bloc, i esper que em vagi millor que l'anterior. Com a la meva presentació vaig parlar de la meva fiola, Denisse,  havia decidit posar una foto seva ja que em fa molta il·lusió que la vegeu, i com aquest fi de setmana ha celebrat el seu 5é aniversari, encara me'n fa més d'il·lusió. Aquí la teniu disfressada de princesa...

Aquesta última setmana hem seguit parlant del pas de l'escola tradicional a l'escola constructivista, de les funcions de l'escola i dels rols del mestre.
Segons Mariano Fernández Enguita (1994), l'escola te diferents funcions: funció de socialització, per al món laboral, per a formar els ciutadans, de consens social, de custodia, de nova planta, de conformar consciència nacional i d'adoctrinament nacional.
Segons Zabala (1995) la funció de l'educació pren un paper global, basant-se en la formació integral de l'alumen.
Segons Gimeno (2000) l'escola té la funció de desenvolupar la personalitat per a canviar la societat, augmentar els coneixements i fundamentar la democràcia.
I Segons Tonucci (2003) l'escola, té una funció específica que és, que els alumnes desenvolupin al màxim les seves capacitats, aprofitant al màxim tot el que els envolta.

Francesc Imbernon (2009) va dir "tenim escoles del s. XIX, mestres del s. XX i alumnes del s. XXI", aquesta afirmació em va fer reflexionar molt ja que té tota la raó. Els segles van passant, però moltes de les escoles que coneixem, són els mateixos edificis que fa molt anys, amb la incorporació de tecnologies i/o algunes reformes. Els mestres han anat canviant, però molts d'ells segueixen en la concepció de l'escola tradicional, i els alumnes són els que més canvien, i a més a més, cada alumne és un món, i a mesura que van passant les generacions, les necessitats van canviant. Per això vaig arribar a la conclusió de que, el gran repte de l'escola és la necessitat de anar modernitzant sobretot el mètode dels professors, que utilitzen, per així poder respectar totes les diferents necessitats, de cada alumne. Per tant així passaríem del mestre autoritari, emissor, inflexible,... cap a un mestre que ajuda, orienta, adapta,...
Però Jaume Carbonell (2008) ens explica una sèrie d'individualismes, millor dit, uns models de mestre, que podrem arribar a trobar en les nostres vides com a mestres, que no són adequats per a l'ensenyament (crítica del professorat):
- Model funcional i absentista, mestre que només explica amb el llibre de text i no incorpora cap innovació. Segons ell és "la peor versión del funcionario".
-Model especialista, el mestre que només s'ocupa dels problemes que tracten sobre la seva assignatura (especialitat) i que "defiende a capa y espada su asignatura".
-Model autista o que no se'n entera, és el que es basa en és seus recursos per ensenyar i no incorpora res de nou, i no fa cas a la realitat.
-Model nostàlgic, crítica els temps d'ara i defèn els passats, i té un pensament pesimista.
-Model basat en la queixa permanent, dona la culpa als altres, i no intenta posar-hi cap solució.
Però Carbonell en Una educación para mañana, també ens diu les característiques que ha de tenir un bon mestre,; coneixement de la infància i l'adolescència, emotivitat de l'aprenentatge, relació amb la cultura, saber fer la pràctica de la teoria, innovació crítica i progressista, compromís polític i social, valor de testimoni, formar-se contínuament, esperança i saber emprar les noves tecnologies.
Després d'haver llegit els models de mals professors, hem vaig quedar un poc reflexiva, i vaig decidir que m'havia d'esforçar per no arribar a ser cap d'aquests models, i molt menys una combinació de varius; no arribar a ser una d'aquestes mestres que no els agrada als alumnes, sinó una mestra que agradi a la majoria perquè els escolti i els ajudi.

Per acabar l'última classe de la setmana, varem parlar una mica sobre el TPACK, que serian els coneixements que necessitaria el bon mestre, per poder produir una educació adequada als temps que corren. El color verd, blau i rosa, són els coneixements que poden tenir les persones, però els mestres, han de tenir una combinació dels tres sabers, que seria el color lila: saber ensenyar el contingut i les tecnologies.


Fotografia dels meus apunts.

Estic molt d'acord en els nous conceptes que estam aprenent sobre l'escola constructivista, i penso que la millor manera per a que un nen aprengui és que es diverteixi fent-ho. L'altre dia vaig llegir l'entrada de Learning with 'e's i en va fer pensar molt en el tema dels exàmens i relacionar-lo amb la funció de consens social de Enguita (1994). Penso que els exàmens són una manera de castigar i fer pensar a l'alumne que si suspèn, és culpa seva i que no ha aprofitat una oportunitat. Cosa que crec que no és justa ja que crec que en moltes ocasions un examen és l'única cosa que tenen en compte molts mestres, i no ha de ser així. Esper i intentaré al màxim, que quan jo sigui professora, no faci aquestes coses i ajudi al màxim als alumnes amb la manera que penso que es la més apropiada per a que un nin aprengui, que és fent que es diverteixi fent-ho.

Esper que us hagi agradat,

Marta.